I a continuació una mica d'autopromoció del programa No em diràs que no!, l'agenda d'oci i de cultura de la ràdio per Internet http://www.exitfm.cat/.No em diràs que no pots desenganxar-te del sofà?
Ja no tens excusa!!
I aquí va un tastet de recomanacions d’altres blocs culturals que no us heu de perdre per estar al dia de l’actualitat cultural de tot tipus.
Un altre bloc que no puc deixar de comentar és el “No country for indie people”, un bloc perspicaç que sempre està al dia en l’àmbit cultural. Un bloc que destaca pels comentaris perspicaços de la seva autora, aficionada sobretot al cinema i a la dansa. Una recomanació imprescindible a visitar.
Contes des quatre saisons és un bloc completament diferent als anteriors, on destaca el ‘Sentimentari’, un arxiu de comentaris dividit en: destí, tendresa, vida, incertesa, imaginació, realisme, emoció, bellesa, curiositat... tot des d’una vessant i una passió molt artística.
I l’últim bloc a destacar és “El racó de l’ànima”, un bloc reusenc amb una gran dosi de música en català i de cultura popular catalana. Es tracta d’una recomanació de bloc “de la terra” on destaca una gran agenda de festes majors, una explicació de les begudes de la terra i les enquestes que s’ofereixen als assidus a aquest bloc.
Espero que aquest tastet vagi de gust!
Un poco de chocolate és la nova proposta d'Aitzol Aramaio que ens parla de Lucas i María, dos germans que ha són grans i que comparteixen una casa amb els seus records i els fantasmes bons de les persones a les quals han estimat. Saben que més tard o més d'hora, un abans que l'altre, compraran el bitllet per a l'últim viatge. Marcos i Roma estan sols i són joves. Ella és infermera i pinta finestres que embelleixen les vistes des de la seva habitació. Marcos camina perdut amagat darrere el seu acordió i a un munt de preguntes. No saben que més aviat que no pas tard emprendran un camí junts. Un dia, l'atzar els reunirà....
El suplement cultural del diari Avui és un setmanari que es va reformular el passar setembre del 2007, ja que el diari pretenia reforçar-lo com a “punt de referència per a les lletres i les arts catalanes amb un nou salt endavant”. L’actual cap de cultura de l’Avui és Ignasi Garay, que també és l’encarregat de la coordinació del suplement Cultura, juntament amb Eva Piquer. Aquest canvi en el suplement també ha tingut la seva repercussió en els seus col·laboradors habituals, incoporant a Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, dos autors destacats en el panorama literari català actual. Però també comptarà amb col·laboradors del món universitari com ara Xavier Pla, professor de la Universirtat de Girona i comissari de l’exposició de la cultura catalana a Frankfurt; el científic David Bueno i Pere Ballart, destacat expert en poesia catalana, entre altres.El canvi del suplement Cultura també volia encaminar-lo a ser més participatiu i obert, fomentant així les opinions dels lectors, amb menys crítica i amb una temàtica més diversa, abordant els diferents ventalls de la cultura catalana.
Els continguts del setmanari de cultura s’estructuren en diferents seccions, moltes d’elles el·laborades per col·laboradors. Algunes d’aquestes seccions són fixes i sempre tracten dels mateixos temes, però n’hi ha d’altres que no són sempre fixes perquè no parlen dels mateixos temes, sinó que va en funció de l’oferta cultural de la setmana. Tot i això, veiem que els temes que es tracten són diversos, de manera que tant en una edició del suplement es parla d’un assaig, com de pintura, arquitectura...
Va ser un concert amb molta unió entre el públic i els artistes, potser també per la proximitat que de per sí ja aporta el Palau, però intensificat per un grup que volia fer disfrutar com mai el seu públic.
Realment, i tot i no ser el primer concert de Chambao al que assistia, aquest concert va ser únic, tant per la qualitat musical, com per la bellesa del Palau, com per la qualitat de les paraules que la Mari transmetia al públic, amb frases com ara: “No deixeu la vostra felicitat en mans de ningú, només en les vostres”.
Rodolfo Chikilicuatre és l’escollit per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió de Belgrad el 24 de maig. El passat divendres es va celebrar la gala, que pretenia “salvar Eurovisión”, per triar qui seria el candidat d’aquest ant. Chikilicuatre i la seva cançó "Baila el Chiki Chiki" han estat els escollits per la major part de l’audiència, que tenia l’última paraula a l’hora de triar qui seria el guanyador de la gala i el representant que aniria el maig a Belgrad.
Rodolfo Chikilicuatre, o el que és igual, el “Gilipolles” del Buenafuente és un producte comercial que va néixer amb l’única finalitat d’aconseguir arribar a ser el representant espanyol amb aquesta cançó:
Perrea, perrea!
El chiqui-chiqui mola mogollón,
lo bailan en la China y también en Alcorcón.
Dale chiqui-chiqui a esa morenita,
que el chiqui-chiqui la pone muy tontita!
Lo baila Rajoy,
lo baila Hugo Chávez,
lo baila Zapatero,
mi amol, ya tu sabeh!
Lo bailan los brothers,
lo baila mi hermano,
lo baila mi mulata con las bragas en la mano!
Y el chiqui-chiqui se baila así:
1! EL BREIKINDANCE!
2! EL CRUSAÍTO
3! EL MAIQUEL YASON
4! EL ROBOCOP!
Baila chiqui-chiqui,
baila chiqui-chiqui,
lo bailan los heavys y también los frikis!
Lo bailan en la cárcel,
lo bailan en la escuela,
lo baila mi madre y también mi abuela!
Lo canta el tigre puma con su traje a rayas
y Juan Carlos le dice: ¿Porqué no te callas?
En el velatorio del Padre Damián,
pusieron el chiqui-chiqui y el muerto a bailar!
Y el chiqui-chiqui se baila así:
1! EL BREIKINDANCE!
2! EL CRUSAÍTO
3! EL MAIQUEL YASON
4! EL ROBOCOP!
El passat divendres 29 de febrer, i per casualitats de la vida, vaig poder assistir al concert de la Philarmonica Orchestra dirigida pel mestre Ricardo Muti al Palau de la Música. Era la meva visita al Palau i realment vaig quedar completament al·lucinada només en veure’l des de fora, perquè tot i que des d’aquesta perspectiva ja l’havia vist abans, de nit semblava molt més majestuós. En entrar vaig quedar totalment al·lucinada, perquè el Palau impressiona molt i de fet, en tota la nit no vaig poder de deixar de mirar cap aquí i cap allà, trobant cada vegada algun o altre detall espectacular: els vitralls, les muses de l’escenari, l’orgue, els cavalls esculpits dalt de l’escenari... Tot i això, també em va sorprendre la mitjana d’edat del públic del Palau de la Música, perquè tot i que ja m’imaginava que seria elevada, no pensava que el 80% passés dels 70 anys d’edat. I no crec que sigui per falta d’interès dels joves per la música clàssica, sinó més aviat per les poques possibilitat d’accedir-hi, tant pel fet dels abonats com pels elevats preus d’assistir a un concert com aquests.
El concert també va ser espectacular, perquè tot i portar molt anys estudiant música i havent vist bastants concerts de música clàssica, mai havia pogut veure cap d’una orquestra filharmònica. Els músics de l’orquestra ocupaven tot l’escenari i van aconseguir emocionar, sota l’ordre de la batuta del director, a tot el públic que s’aixecava a aplaudir cada vegada que acabaven una peça. Així, passant primer per Schubert i les seves Rosamunde i la Simfonia Inacabada i després per Hindemith i Skriabin, tots els assistents vam poder gaudir d’una gran concert, d’aquells que aconsegueixen posar la pell de gallina i aconseguir uns aplaudiments realment agraïts i impressionats per aquella dosi de música que ens havien ofert.
Però el Palau també em va decepcionar o, més ben dit, el públic del Palau. De fet, fa un temps ja havia sentit en un programa de televisió una queixa d’una abonada al Palau que volia expressar els seu descontentament amb el públic que té la mania de tossir, parlar, obrir una bossa de patates i fer sorolls estranys enmig dels moviments de les obres. I la veritat és que en el concert jo mateixa vaig poder comprovar que era cert, que la gent interrompia les peces, perquè es posaven a tossir enmig dels moviments fent que el director hagués d’esperar a que tothom acabés de fer la seva pròpia “música” perquè els músics poguessin continuar tocant. A més, al final ja va ser totalment indignant, ja que quan el director es disposava a explicar quina seria la peça que havia triat per al Bis del concert, la gent parlava i no l’escoltava, fins que una veu, que semblava la veu de la consciència, va cridar: “Voleu callar, cony!”. Realment això era el que pensàvem tots, o molts dels assistents, però clar el crit va ser sorprenent.
El conte sobre la cort Heian és un text que classifiquem com a cultura d’elit, perquè està destinat a ser llegit per persones amb un cert nivell d’educació. En l’actualitat l’educació, el coneixement, és el que distingeix l’elit cultural.
D’aquest conte, extraiem que no existeix una única cultura, sinó que dins d’ella trobem diferents possibilitats segons el públic al qual s’adreci, per exemple. En aquest cas persones amb un mínim nivell de formació i de coneixement per a poder-ho entendre. En la cort Heian també trobàvem una cultura d’elit, aquella que es distingia pel seu domini de la cal·ligrafia, de la poesia, del coneixement del xinès imperial i el japonès de la cort, per exemple. En l’actualitat l’educació, el coneixement, és el que distingeix l’elit cultural.
Per altra banda, aquest text utilitza els complicats processos de la cort Heian per a exemplificar i ironitzar sobre els complexos mecanismes burocràtics que trobem en l’actualitat en la major part dels organismes, sobretot jeràrquics, de la nostra societat. Tots sabem com és de complicat realitzar qualsevol tràmit amb l’Administració, sempre a causa de totes les traves burocràtiques que anem trobant pel camí. I evidentment la universitat, com a ens públic, segueix a la perfecció tot aquest engranatge en constant funcionament.
