El passat divendres 29 de febrer, i per casualitats de la vida, vaig poder assistir al concert de la Philarmonica Orchestra dirigida pel mestre Ricardo Muti al Palau de la Música. Era la meva visita al Palau i realment vaig quedar completament al·lucinada només en veure’l des de fora, perquè tot i que des d’aquesta perspectiva ja l’havia vist abans, de nit semblava molt més majestuós. En entrar vaig quedar totalment al·lucinada, perquè el Palau impressiona molt i de fet, en tota la nit no vaig poder de deixar de mirar cap aquí i cap allà, trobant cada vegada algun o altre detall espectacular: els vitralls, les muses de l’escenari, l’orgue, els cavalls esculpits dalt de l’escenari... Tot i això, també em va sorprendre la mitjana d’edat del públic del Palau de la Música, perquè tot i que ja m’imaginava que seria elevada, no pensava que el 80% passés dels 70 anys d’edat. I no crec que sigui per falta d’interès dels joves per la música clàssica, sinó més aviat per les poques possibilitat d’accedir-hi, tant pel fet dels abonats com pels elevats preus d’assistir a un concert com aquests.
El concert també va ser espectacular, perquè tot i portar molt anys estudiant música i havent vist bastants concerts de música clàssica, mai havia pogut veure cap d’una orquestra filharmònica. Els músics de l’orquestra ocupaven tot l’escenari i van aconseguir emocionar, sota l’ordre de la batuta del director, a tot el públic que s’aixecava a aplaudir cada vegada que acabaven una peça. Així, passant primer per Schubert i les seves Rosamunde i la Simfonia Inacabada i després per Hindemith i Skriabin, tots els assistents vam poder gaudir d’una gran concert, d’aquells que aconsegueixen posar la pell de gallina i aconseguir uns aplaudiments realment agraïts i impressionats per aquella dosi de música que ens havien ofert.
Però el Palau també em va decepcionar o, més ben dit, el públic del Palau. De fet, fa un temps ja havia sentit en un programa de televisió una queixa d’una abonada al Palau que volia expressar els seu descontentament amb el públic que té la mania de tossir, parlar, obrir una bossa de patates i fer sorolls estranys enmig dels moviments de les obres. I la veritat és que en el concert jo mateixa vaig poder comprovar que era cert, que la gent interrompia les peces, perquè es posaven a tossir enmig dels moviments fent que el director hagués d’esperar a que tothom acabés de fer la seva pròpia “música” perquè els músics poguessin continuar tocant. A més, al final ja va ser totalment indignant, ja que quan el director es disposava a explicar quina seria la peça que havia triat per al Bis del concert, la gent parlava i no l’escoltava, fins que una veu, que semblava la veu de la consciència, va cridar: “Voleu callar, cony!”. Realment això era el que pensàvem tots, o molts dels assistents, però clar el crit va ser sorprenent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada