El guionista Rafael Azcona mor a Madrid als 81 anys

Rafael Azcona, el guionista d’algunes de les pel·lícules que més han marcat la història del cinema espanyol, va morir el 24 de març a Madrid a causa d’un càncer de pulmó.

Aquest guionista nascut a Logroño l’any 1926 va començar com a novel·lista i va col·laborar als inicis de la seva carrera amb revistes humorístiques de l’època, fins que va entrar al panorama cinematogràfic gràcies a l’adaptació per la gran pantalla de la novel·la El pisito que va fer juntament amb Marco Ferrari.

Els seus guions han estat un retrat costumista de l’època, des d’un punt de vista satíric i irònic, sempre amb la intenció de reflexar la realitat espanyola de l’època. Com a recompensa del seu treball, Rafael Azcona va guanyar l’any 1982 el Premi Nacional de Cinematorgafia, el 1994 la Medalla d’Or de les Belles Arts i el Goya d’honor l’any 1998. A més, pels seus guions, Azcona ha guanyat 5 premis Goya per les pel·lícules El bosque animado, Ay, Carmela!, Belle Époque, Tirano Banderas i La lengua de las mariposas.

Precisament el passat 7 de febrer, la malaltia que patia Azcona ja li va impedir recollir un altre dels reconeixements a la seva trajectòria, en aquest cas la medalla al Mèrit al Treball concedides a diferents representants del món de les arts. Aquest premi va ser recollit per Maribel Verdú en nom del guionista, qui va agrair per ell nom la concessió de la medalla i va destacar a Fernando Azcona com “l’home genial que ha sabut representar-nos a tots com ningú pot fer-ho”.

Anàlisi del suplement cultural del diari Avui

El suplement cultural del diari Avui és un setmanari que es va reformular el passar setembre del 2007, ja que el diari pretenia reforçar-lo com a “punt de referència per a les lletres i les arts catalanes amb un nou salt endavant”. L’actual cap de cultura de l’Avui és Ignasi Garay, que també és l’encarregat de la coordinació del suplement Cultura, juntament amb Eva Piquer. Aquest canvi en el suplement també ha tingut la seva repercussió en els seus col·laboradors habituals, incoporant a Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, dos autors destacats en el panorama literari català actual. Però també comptarà amb col·laboradors del món universitari com ara Xavier Pla, professor de la Universirtat de Girona i comissari de l’exposició de la cultura catalana a Frankfurt; el científic David Bueno i Pere Ballart, destacat expert en poesia catalana, entre altres.

El canvi del suplement Cultura també volia encaminar-lo a ser més participatiu i obert, fomentant així les opinions dels lectors, amb menys crítica i amb una temàtica més diversa, abordant els diferents ventalls de la cultura catalana.

Els continguts del setmanari de cultura s’estructuren en diferents seccions, moltes d’elles el·laborades per col·laboradors. Algunes d’aquestes seccions són fixes i sempre tracten dels mateixos temes, però n’hi ha d’altres que no són sempre fixes perquè no parlen dels mateixos temes, sinó que va en funció de l’oferta cultural de la setmana. Tot i això, veiem que els temes que es tracten són diversos, de manera que tant en una edició del suplement es parla d’un assaig, com de pintura, arquitectura...

Si voleu consultar l'edició digital del suplement... http://paper.avui.cat/suple_cultura/

Chambao dins el Festival del Mil·leni

La IX edició del Festival del Mil·leni ha protagonitzat un lloc destacat en l'agenda cultural de la ciutat de Barcelona des del desembre fins aquest mateix mes de març. Aquest cicle de concerts s'ha caracteritzat, un vegada més, per la gran fusió d'estils artístics i l'heterogeneïtat dels artistes que n'han format el cartell: des de Juliette Gréco, Pasión Vega, Gloria Gaynor, Los chicos del coro o Georges Moustaki, passant per Joaquín Cortés, Jane Birkin, Barbara Hendriks Ana Belén o Jarabe de Palo, fins a arribar a Chambao.

El 18 de març Chambao va tenir la primera cita amb el Palau de la Música, en el primer dels dos concerts que oferirira en el marc del Festival del Mil·leni. El concert va ser extraordinari, com ja ens té acostumats l'ànima d'aquest grup, la Mari, que va aconseguir que el Palau s'omplís d'alegria i positivisme. Fent un repàs a les cançons del seu últim disc "Con otro aire", però sense oblidar grans clàssics com "La playa de Barbate", "Ahí estás tú" o el clàssic de Camarón "Volando voy", el grup va aconseguir transmetre bones dosis d'energia al públic, que ja a la primera cançó estàvem ballant, picant de palmes i cantant al ritme de Chambao. Això sí, seguint els consells de la cantant que a l'inici del concert va dir que tots érem lliures de fer el que volguéssim aquella nit: ballar, cantar o el que fos.

Va ser un concert amb molta unió entre el públic i els artistes, potser també per la proximitat que de per sí ja aporta el Palau, però intensificat per un grup que volia fer disfrutar com mai el seu públic.

Realment, i tot i no ser el primer concert de Chambao al que assistia, aquest concert va ser únic, tant per la qualitat musical, com per la bellesa del Palau, com per la qualitat de les paraules que la Mari transmetia al públic, amb frases com ara: “No deixeu la vostra felicitat en mans de ningú, només en les vostres”.

El chiki chiki, l'èxit de l'any?

Rodolfo Chikilicuatre és l’escollit per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió de Belgrad el 24 de maig. El passat divendres es va celebrar la gala, que pretenia “salvar Eurovisión”, per triar qui seria el candidat d’aquest ant. Chikilicuatre i la seva cançó "Baila el Chiki Chiki" han estat els escollits per la major part de l’audiència, que tenia l’última paraula a l’hora de triar qui seria el guanyador de la gala i el representant que aniria el maig a Belgrad.
Rodolfo Chikilicuatre, o el que és igual, el “Gilipolles” del Buenafuente és un producte comercial que va néixer amb l’única finalitat d’aconseguir arribar a ser el representant espanyol amb aquesta cançó:

Perrea, perrea!

El chiqui-chiqui mola mogollón,

lo bailan en la China y también en Alcorcón.

Dale chiqui-chiqui a esa morenita,

que el chiqui-chiqui la pone muy tontita!

Lo baila Rajoy,

lo baila Hugo Chávez,

lo baila Zapatero,

mi amol, ya tu sabeh!

Lo bailan los brothers,

lo baila mi hermano,

lo baila mi mulata con las bragas en la mano!

Y el chiqui-chiqui se baila así:

1! EL BREIKINDANCE!

2! EL CRUSAÍTO

3! EL MAIQUEL YASON

4! EL ROBOCOP!

Baila chiqui-chiqui,

baila chiqui-chiqui,

lo bailan los heavys y también los frikis!

Lo bailan en la cárcel,

lo bailan en la escuela,

lo baila mi madre y también mi abuela!

Lo canta el tigre puma con su traje a rayas

y Juan Carlos le dice: ¿Porqué no te callas?

En el velatorio del Padre Damián,

pusieron el chiqui-chiqui y el muerto a bailar!

Y el chiqui-chiqui se baila así:

1! EL BREIKINDANCE!

2! EL CRUSAÍTO

3! EL MAIQUEL YASON

4! EL ROBOCOP!

Aquest any es va intentar fer canvis en la selecció dels finalistes a anar a Eurovisió, incorporant les noves tecnologies i a partir d’elles fomentar una major participació de la gent per a donar altre cop popularitat a aquest Festival que amb els anys ha anat perdent adeptes, qualitat i popularitat. Aquest fet ha estat clau en l’elecció del Chikilicuatre, ja que des del programa de La Sexta de l’Andreu Buenafuente s’ha fet una forta campanya per Rodolfo Chikilicuatre, on també ha contribuit de manera decisiva el myspace i els vots els internautes.
Finalment l’equip del Terrat ha aconseguit el que volia: pujar l’audiència del seu programa, però alhora també ha contribuit a que molta gent hagi vist, com a mínim, la gala per triar el representant i segur que portarà a molta gent a veure el Festival només per veure l’actuació del Chikilicuatre.
I és que aquest personatge s’ha convertit en un fenomen de masses, en un producte cultural “friki”, però que arriba a tothom i que aconsegueix centrar moltes de les converses d’aquests darrers dies.
Amb opinions a favor i en contra, el que no podem negar és que aquest personatge és un producte cultural de masses, i que la seva cançó serà un els èxits més sonats de l’any i té molts punts per ser la cançó de l’estiu, a més de ser una de les cançons amb més punts en els sondejos previs al Festival.

Pel que sembla tenim "chiki chiki" per temps...

El Palau de la Música: impressions de tots colors

El passat divendres 29 de febrer, i per casualitats de la vida, vaig poder assistir al concert de la Philarmonica Orchestra dirigida pel mestre Ricardo Muti al Palau de la Música. Era la meva visita al Palau i realment vaig quedar completament al·lucinada només en veure’l des de fora, perquè tot i que des d’aquesta perspectiva ja l’havia vist abans, de nit semblava molt més majestuós. En entrar vaig quedar totalment al·lucinada, perquè el Palau impressiona molt i de fet, en tota la nit no vaig poder de deixar de mirar cap aquí i cap allà, trobant cada vegada algun o altre detall espectacular: els vitralls, les muses de l’escenari, l’orgue, els cavalls esculpits dalt de l’escenari... Tot i això, també em va sorprendre la mitjana d’edat del públic del Palau de la Música, perquè tot i que ja m’imaginava que seria elevada, no pensava que el 80% passés dels 70 anys d’edat. I no crec que sigui per falta d’interès dels joves per la música clàssica, sinó més aviat per les poques possibilitat d’accedir-hi, tant pel fet dels abonats com pels elevats preus d’assistir a un concert com aquests.

El concert també va ser espectacular, perquè tot i portar molt anys estudiant música i havent vist bastants concerts de música clàssica, mai havia pogut veure cap d’una orquestra filharmònica. Els músics de l’orquestra ocupaven tot l’escenari i van aconseguir emocionar, sota l’ordre de la batuta del director, a tot el públic que s’aixecava a aplaudir cada vegada que acabaven una peça. Així, passant primer per Schubert i les seves Rosamunde i la Simfonia Inacabada i després per Hindemith i Skriabin, tots els assistents vam poder gaudir d’una gran concert, d’aquells que aconsegueixen posar la pell de gallina i aconseguir uns aplaudiments realment agraïts i impressionats per aquella dosi de música que ens havien ofert.

Però el Palau també em va decepcionar o, més ben dit, el públic del Palau. De fet, fa un temps ja havia sentit en un programa de televisió una queixa d’una abonada al Palau que volia expressar els seu descontentament amb el públic que té la mania de tossir, parlar, obrir una bossa de patates i fer sorolls estranys enmig dels moviments de les obres. I la veritat és que en el concert jo mateixa vaig poder comprovar que era cert, que la gent interrompia les peces, perquè es posaven a tossir enmig dels moviments fent que el director hagués d’esperar a que tothom acabés de fer la seva pròpia “música” perquè els músics poguessin continuar tocant. A més, al final ja va ser totalment indignant, ja que quan el director es disposava a explicar quina seria la peça que havia triat per al Bis del concert, la gent parlava i no l’escoltava, fins que una veu, que semblava la veu de la consciència, va cridar: “Voleu callar, cony!”. Realment això era el que pensàvem tots, o molts dels assistents, però clar el crit va ser sorprenent.

La cort Heian

El conte sobre la cort Heian és un text que classifiquem com a cultura d’elit, perquè està destinat a ser llegit per persones amb un cert nivell d’educació. En l’actualitat l’educació, el coneixement, és el que distingeix l’elit cultural.

D’aquest conte, extraiem que no existeix una única cultura, sinó que dins d’ella trobem diferents possibilitats segons el públic al qual s’adreci, per exemple. En aquest cas persones amb un mínim nivell de formació i de coneixement per a poder-ho entendre. En la cort Heian també trobàvem una cultura d’elit, aquella que es distingia pel seu domini de la cal·ligrafia, de la poesia, del coneixement del xinès imperial i el japonès de la cort, per exemple. En l’actualitat l’educació, el coneixement, és el que distingeix l’elit cultural.

Per altra banda, aquest text utilitza els complicats processos de la cort Heian per a exemplificar i ironitzar sobre els complexos mecanismes burocràtics que trobem en l’actualitat en la major part dels organismes, sobretot jeràrquics, de la nostra societat. Tots sabem com és de complicat realitzar qualsevol tràmit amb l’Administració, sempre a causa de totes les traves burocràtiques que anem trobant pel camí. I evidentment la universitat, com a ens públic, segueix a la perfecció tot aquest engranatge en constant funcionament.