Tebeosfera

El passat 21 de maig Manuel Barrero ens va presentar el seu projecte de catalogació, documentació i recursos sobre el còmic a l'Estat espanyol. Ell ha estat un dels precursors de la web Tebeosfera, que pretén ser una web de referència sobre el còmic. En ella trobarem molt ben organitzada, tota la informació referent a la historieta. Tebeosfera va ser una realitat anys enrere, en la primera etapa, però després va patir un procés d'hivernació. Actualment es tornen a moure els engranatges per dona de nou forma a aquesta web i millorar-la si és possible.

Barrero, un gran amant del còmic, ens va presentar aquest projecte d'investigació sobre els còmics, però també ens va fer un repàs sobre la història i el panorama actual del còmic. Es tracta d¡una forma d'expressió que utilitza imatges i textos, amb un potencial enorme de comunicació, ja que fomenta la imaginació del lector. Tot i això, el còmic no és objecte d'estudi fins a Tebeosfera, que pretén tenir un nomenclator, un catàleg i una bibliografia; pretén tenir una terminologia, notícies i articles relacionats amb el còmic; i tot això amb la intenció de generar una àmplia base de dades sobre el còmic.

Durant tota la seva xerrada va aparèixer un aspecte clau en el còmic, el fet de ser considerat alhora cultura de masses però també art i, per tant, cultura d'elit. És un art que cada vegada més, lligat al fenomen dels dibuixos animats, està arribant a més part de la població i que no només agrada als infants o adolescents, sinó que trobem grans amants del còmic adults, com és el cas de Manuel Barrero.

Per a tots aquells interessats en el còmic no podeu deixar de passar per aquesta pàgina:

http://www.tebeosfera.com/

Jornades de Periodisme Cultural (i II)

L'altra conferència de les Jornades de Periodisme Cultural és la que va protagonitzar la provocadora Lydia Lunch. Aquesta va ser la xerrada que més em va impactar de totes les que van format part de les Jornades. Lunch es va mostrar transgressora, provocadora i políticament incorrecte durant tota l'entrevista, mostrant-nos tota la seva personalitat. El que més em va agradar va ser la sinceritat en què es va dirigir al públic en tot moment, tot i la nostra cara de perplexos, a més de la seva multiplicitat de facetes: cantant, escriptora, performer, compositora, fotògrafa, escultora, actriu...

Actualment Lydia Lunch ha presentat a Barcelona la traducció al castellà del seu llibre Paradoxia: Diario de una depredadora, una obra que es va publicar en anglès fa més de deu anys i que s'ha convertit en un clàssic del feminisme. Aquest llibre narra la història d'una adolescent prostituta, drogoaddicta, ninfòmana i sadomassoquista que, escapant dels abusos sexuals del seu pare, acaba perduda pel Manhattan i Los Angeles de principis dels 80.

PD: Com el bloc no em deixa penjar vídeos, poso l'enllaç!

http://www.youtube.com/watch?v=s4ole_bRTdw&feature=related

Jornades de Periodisme Cultural (I)

De les Jornades de Periodisme Cultural en vull destacar dues per sobre les altres. La primera és la de Víctor Amela, que va parlar fonamentalment de la seva tasca en "La Contra" de La Vanguardia, una de les pàgines més llegides d'aquest diari, que fa que molta gent comenci a llegir-lo pel final (i no precisament perquè hi trobem la secció d'esports).

El que més em va agradar és que Víctor Amela ens va explicar que es van adonar, després d'un temps d'estar fent "La Contra" que les entrevistes que despertaven més interés en els lectors eren les que feien a personatges anònims. La veritat és que estic completament d'acord amb ell. De vegades les històries de la gent coneguda i popular ens rellisquen més, perquè ja les hem sentit moltes vegades, perquè són més banals o perquè simplement les veiem llunyanes. En canvi, les vivències de persones que sentim com nosaltres, amb el seu dia a dia i la seva lluita personal ens arriben més, ens copsen. Molts podrien pensar, però, que una entrevista a una persona anònima, per tant desconeguda, no té sentit, perquè no pot interessar a ningú, però Víctor Amela ens va donar un bon cosell en la seva conferència en dir que quan et fas tres preguntes seguides sobre alguna cosao sobre algú és un símptoma de que ja mereix una entrevista.

El que més em va agradar és el fet que ell és conscient que la seva feina és un privilegi, i fins i tot tem que algun dia s'acabi. Per això, aprofita tot el que li aporta fer aquesta secció i destaca sobretot el fet de poder conèixer tanta i tanta gent i tant diversa. Aquesta és una de les grans sorts del Periodisme, que et permet créixer cada dia gràcies al que t'aporten totes les persones que són protagonistes de la informació.

Tastet de blocs imprescindibles!

I aquí va un tastet de recomanacions d’altres blocs culturals que no us heu de perdre per estar al dia de l’actualitat cultural de tot tipus.

El primer de tot a comentar és “Cultura s’escriu amb K”, un bloc que destaca per un estil molt propi i interessant i uns dels blocs més actius i prolífics del moment. Es tracta d’un repàs per l’actualitat cultural, però sobretot per la música més independent. Una recomanació per a tots aquells amants de la bona música i les bones crítiques.

www.culturasescriuambk.blogspot.com

Un altre bloc que no puc deixar de comentar és el “No country for indie people”, un bloc perspicaç que sempre està al dia en l’àmbit cultural. Un bloc que destaca pels comentaris perspicaços de la seva autora, aficionada sobretot al cinema i a la dansa. Una recomanació imprescindible a visitar.

www.nosoynadaindie.blogspot.com

Contes des quatre saisons és un bloc completament diferent als anteriors, on destaca el ‘Sentimentari’, un arxiu de comentaris dividit en: destí, tendresa, vida, incertesa, imaginació, realisme, emoció, bellesa, curiositat... tot des d’una vessant i una passió molt artística.

www.contes-des-quatre-saisons.blogspot.com

I l’últim bloc a destacar és “El racó de l’ànima”, un bloc reusenc amb una gran dosi de música en català i de cultura popular catalana. Es tracta d’una recomanació de bloc “de la terra” on destaca una gran agenda de festes majors, una explicació de les begudes de la terra i les enquestes que s’ofereixen als assidus a aquest bloc.

www.elracodelanima.blogspot.com

Espero que aquest tastet vagi de gust!

Risto Mejide ataca de nou!

Risto Mejide és sinònim d’Operación Triunfo, el producte audiovisual que ha permès que aquest creatiu publicitari espanyol sigui conegut pel gran públic. Les seves intervencions com a jurat en l’anterior edició d’Operación Triunfo van generar una llarga polèmica, que ha arribat fins a l’edició d’enguany. Aquest personatge, perquè no deixa de ser una creació, ha aconseguit ser el que per ell és el seu objectiu: ser un producte (concepte al qual li encanta fer referència constantment a les gales del programa). Es ven com una persona seriosa, honesta i sincera, però amb un concepte de sinceritat que pot arribar a ferir. Fins fa poc eren molt nombrosos els seus detractors, però cada vegada més hi ha un gran nombre de seguidors que el recolzen i que el segueixen allà on va. En l’actual edició del programa, fins i tot, Risto s’ha convertit en el gran personatge, més que els alumnes que han entrat a l’acadèmia.
Però no ens enganyem, darrere de Risto Mejide hi ha molt més que aquest simple personatge d’ulleres fumades que podem veure cada dimarts per la televisió. En realitat Risto Mejide és un dels grans professionals de la publicitat del nostre país, una persona amb les idees molt clares, amb unes grans idees de negoci i molt més llest del que ens pensem. Per això mateix ha sabut aprofitar la tirada d’un programa de gran èxit per a les masses, com és Operación Triunfo, per donar-se a conèixer i per treure’n profit econòmic, convertint-se així en un dels grans productes culturals –de masses– de l’actualitat.

'Un poco de chocolate', sisplau!

Un poco de chocolate és la nova proposta d'Aitzol Aramaio que ens parla de Lucas i María, dos germans que ha són grans i que comparteixen una casa amb els seus records i els fantasmes bons de les persones a les quals han estimat. Saben que més tard o més d'hora, un abans que l'altre, compraran el bitllet per a l'últim viatge. Marcos i Roma estan sols i són joves. Ella és infermera i pinta finestres que embelleixen les vistes des de la seva habitació. Marcos camina perdut amagat darrere el seu acordió i a un munt de preguntes. No saben que més aviat que no pas tard emprendran un camí junts. Un dia, l'atzar els reunirà....

Aquesta és la sinopsi d'aquesta pel·lícula que està basada en la novel·la Un tranvía en SP, d'Unai Elorriaga i que compta amb actors consagrats com és el cas d'Héctor Alterio i Julieta Serrano, però també amb futures promeses del cinema espanyol actual, com ara Bárbara Goenaga i Daniel Brühl, que ja ha aconseguit fer-se amb un lloc important dins el cinema des del seu gran paper a la pel·lícula Good bye, Lenin! i la seva interpretació de Salvador Puig Antich a la pel·lícula de Manuel Huerga.

A Un poco de chocolate veiem que es crea una esplèndida relació entre els quatre actors protagonistes d'aquesta pel·lícula que aconsegueixen fer "sentir" a l'espectador, una sensació que cada vegada és menys habitual quan anem al cinema. La pel·lícula aconsegueix parlar-nos de la mort, de les persones grans i de molts tipus diferents d'amor: l'amor fraternal, l'amor al somnis, l'amor als records... I tot això, de manera que en sortir del cinema després de veure la pel·lícula t'invaeix una sensació de tranquil·litat i de "bon esperit" que els actors aconsegueixen traspassar-nos a través de la pantalla, que tan poques vegades passa però que tant necessitem.

Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana

L'exposició "Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana" va estar fins el passat diumenge dia 4 de maig a l'Edifici Fòrum de Barcelona. Aquesta exposició, una producció de la Diputació de Barcelona i el Museu de Mataró, està dividida en tres àmbits temàtics: Els noms de la rumba, l'Abecedari de la Rumba i La música. Els noms de la rumba fa un repàs als inicis de la rumba de fa 50 anys i als seus creadors i primers impulsors -Peret, el Pescaílla i Gato Pérez-, que han esdevingut amb els anys els pares d'aquest estil musical, però també ens porta en aquest recorregut per tots els grups que han anat fent evolucionar el gènere fins a l'actualitat -Ojos de Brujo, Gertrudis o La Troba Kung Fú-. Tot aquest recorregut va acompanyat de la música d'aquests grups i dels temes més importants de la rumba catalana. A part, també podem veure un documental sobre la rumba en què diferents artistes important en la història de la rumba ens fan la seva apreciació sobre aquest estil que va néixer al barri de Gràcia de Barcelona.

Per finalitzar l'exposició, l'Abecedari de la rumba ens fa un petit recull dels trets més importants de la rumba catalana, els trets característics i imprescindibles d'aquest estil.

Per tant, "Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana" ens proposa un pas per l'evolució d'aquest gènere creat pels gitanos catalans amb un caràcter propi, fruit de la fusió del rock i de ritmes cubans i afroamericans. Aquesta música de mestissatge, de fusió i de festa ha donat forma a un univers musical amb fortes arrels culturals. Es tracta d'una bona recomanació per tots aquells a qui us agradi la música amb arrels de rumba catalana i en volgueu saber els seus orígens i per conèixer un gènere que com diuen és "patrimoni dels catalans".

Aquesta exposició ja s'ha acabat, però segur que passarà per altres museus catalans, ja que abans de poder-ne gaudir a l'Edifici Fòrum de Barcelona, ja la vam poder veure a Mataró i Granollers.